Continuem el nostre periple mostrant un grapat de poemes acompanyats d'una guitarra. Divendres passat, dia 26, actuàrem al Harlem Jazz Club de Barcelona. Tot un luxe i tot un repte. Els incondicionals arribaren puntuals. Ocuparen les taules i es refugiaren rere les cerveses, rere el fum dels cigarrets. En un lloc com el Harlem, el pòsit de les nits del jazz i d'altres músiques, és un greix invisible que predisposa a deixar-se anar, a diluir-se en l'obscuritat sent només un grapat d'orelles àvides per commoure's pel que calgui. D'aquí el repte. D'aquí el luxe.
Portàvem a la maleta l'escalf més educat, més distanciat, si es vol, de l'actuació del teatre el Magatzem. Sabíem que havia rutllat, les felicitacions de després ens ho demostraren, però ens calien les veus expertes dels qui no podem enganyar. I em penso que fins i tot aquests gaudiren amb nosaltres.
Fluiren les paraules, fluiren les cordes de la guitarra. No hem inventat res. Uns quants poemes que cada vegada que dic, m'afirmen més en el que sóc i en el que tinc. Poemes que acompanyem amb els dels mestres: Gabriel Ferrater i Ovidi Montllor.
Se'ls va fer curt, ens van dir. Millor quedar amb gana que no pas embafar. No ens van deixar marxer de sota les llums i aquest és el millor símptoma. El millor premi. Mai una actuació és igual que una altra, mai. Però jo estic content que persones que, com els poemes, em fan, em diguessin que sí, que endavant, que val la pena que això no pari.
De moment hi ha dos o tres actuacions més per confirmar. Estem contents i satisfets. Toquem de peus a terra, però. Gràcies, de cor, a tos els que vau recollir tot el que vam llençar-vos. I com sempre, envejar a tots els qui no vau venir. Perquè així tindrem a la reserva molts de mots per deixar-vos. Molts de mots per recollir convertits en vostres, ja.
