En termes futbolístics, jugar a casa, sempre infon un cert avantantge. En termes poètics, però, no sé si el paral·lelisme es pot aprofitar. La poesia no hauria de conèixer ni cases ni països ni res. La poesia sempre ha de ser un edifici de llibertat amb pisos de protecció més o menys oficial per aquells que vulguin aturar-se a escoltar.Reus, dissabte passat dia 11 de juny, ens va acollir amb tot aquell catàleg de complicitats que només pots trobar als llocs que t'han fet. Molt més quan el local on vam dir-nos, passa per ser un d'aquells escenaris on es gestaren un grapat d'amistats les quals van tenir la gentilesa de venir-nos a veure i a agombolar-nos amb el seu repic de mans.
Continuem exposant-nos. El Nadim despenjant-se des de les cordes -mai contra les cordes- de la guitarra i jo deixant la veu als poemes que de mica en mica, van adquirint una personalitat pròpia, un navegar del tot autònom que ens fa sentir encara més satisfets.
Aconseguir que Amb les ungles enceses de la nit, esdevingui de mica en mica, de tots i cadascun dels que ho necessitin d'estar encesos per la fosca. Esgarrinxats de llibertat.
Un plaer, com sempre!
